Prescindir (bilingüe)

Prescindir de la malesa

... amb la cooperació necessària de l'Amalia Prat

Hi ha una línia evolutiva dins de l’esdevenidor que jalona la presència de l’ésser humà sobre la terra i que podeu anomenar Història, si us sembla. Es tracta d’alguna cosa tan senzilla com fàcil d’entendre: és la tendència irrefrenable de l’ésser humà cap a la llibertat. Les diverses etapes de la Història han anat plasmant l’horitzó de les seves absències en diferents versions, però durant els darrers mil anys s’ha iniciat una progressió uniformement accelerada que clarifica la visió de conjunt.

L’individu ha anat adquirint una mena de consciència col·lectiva heretable i irreversible, encaminada vers la presa de decisions cada cop més autònomes i conseqüents (gràcies a la seva formació intel·lectual, a la seva educació); ha anat deixant de banda aquesta “por a la llibertat”, malgrat li hagi costat fins i tot guerres mundials... La possibilitat de ser amo del seu futur, d’escriure el seu propi destí és més forta que tota altra força en joc. Els poderosos (militars, capitalistes, intel·lectuals...) estan cada vegada més arraconats per aquesta situació: només poden arborar el recurs tan gastat de les “perles de coloraines” o d’un “soma” amb què distreure el personal; tanmateix –tot i que progressivament i força lentament– és una tàctica caduca que té els dies comptats... una enganyifa amb data de caducitat, ja que gràcies a Internet –entre d’altres factors– el coneixement ja no es troba monopolitzat des del poder.

Quan el gruix de la població aprengui a desbrossar, a prescindir de la malesa accessòria, haurem accedit a una fita que no és pas teleològica, sinó un procés natural que es troba germinal a l’interior de l’ésser humà. En d’altres paraules, desenvolupar-se com a tal inclou arribar a aquest nivell de llibertat: carregada de responsabilitat, repleta d’errors, però que és la pròpia essència humana... el nucli de l’espècie. Per tal d’aconseguir-ho, la persona (tant individual com col·lectivament) emprarà sens dubte l’eina disposta al seu servei: la política, però ja no com a cadena alienant, sinó com a forma d’alliberació. 

En un primer moment, el nacionalisme és una força centrífuga... que posteriorment esdevé centrípeta, però en un pla d’igualtat amb altres nacionalismes: negociant condicions en una forma de “contracte social” col·lectiu, no pas individual. Sense concessions paternalistes; per això Espanya es queda petita tot i ser d’una talla excessivament gran. La seva cobertura pretesament protectora resulta asfixiant, no deixa créixer ni respirar els pobles i cultures que aixopluga (malgrat que força vegades aquestes no tinguin cap consciència d’estar subjugades); igual que qualsevol monarquia.    

En el transfons del nacionalisme amb afany alliberador batega un independentisme que se serveix d’ell legítimament (com a identitat recognoscible)... una palanca –semblant a la d’Arquímedes-, amb la qual agafar l’embranzida necessària per a l’enlairament: serà el següent moment històric, perquè un cop acoblat el seu afany alliberador sota aquesta ègida... es convertirà en un tret d’identitat cultural comuna a tot el col·lectiu; però amb un punt de partida per al futur, no pas com una estèril mirada de melic (tan característica dels nacionalismes passats de moda, pendents d’evolucionar).

Ara, el de Catalunya és el nacionalisme alliberador i cosmopolita del segle XXI.   

Prescindir de la maleza

... con la cooperación necesaria de Amalia Prat

Existe una línea evolutiva dentro del devenir que jalona la presencia del ser humano sobre la tierra: lo podéis llamar Historia, si os place. Se trata de algo tan simple como fácil de comprender; es la tendencia irrefrenable del ser humano hacia la libertad. Las distintas etapas de la Historia han ido plasmando el horizonte de sus ausencias en distintas versiones, pero durante los últimos mil años se ha iniciado una progresión uniformemente acelerada que clarifica la visión del conjunto.

El individuo ha ido adquiriendo una suerte de conciencia colectiva heredable e irreversible, encaminada hacia la toma de decisiones cada vez más autónomas y consecuentes (gracias a su formación intelectual, a su educación); ha ido abandonando ese “miedo a la libertad”, aunque le haya costado incluso guerras mundiales… la posibilidad de ser dueño de su futuro, de escribir su propio Destino puede más que cualquier otra fuerza en juego. Los poderosos (militares, capitalistas, intelectuales…) están cada vez más arrinconados por la situación: sólo encuentran ese manido recurso de las “cuentas de colores”, de un “soma” con el que distraer al conjunto; pero (aunque progresiva y muy lentamente) es una táctica caduca, tiene los días contados… una engañifa con fecha de caducidad, porque gracias a Internet –entre otros factores- el conocimiento ya no está monopolizado desde el poder.

Cuando el grueso de la población aprenda a desbrozar, prescindir de la maleza accesoria, habremos alcanzado un punto que no es teleológico, sino culminación de un proceso natural que se encuentra germinal en el interior del ser humano. En otras palabras, desarrollarse como tal incluye alcanzar ese nivel de libertad: cargada de responsabilidad, plena de errores, pero que es la esencia humana misma… el núcleo de la especie. Para alcanzarlo, la persona (tanto individual como colectivamente) utilizará sin duda una herramienta, pero puesta a su servicio: la política; pero no como cadena alienante, sino como forma de liberación.

En un primer momento el nacionalismo es una fuerza centrífuga… que posteriormente deviene centrípeta, pero en un plano de igualdad con otros nacionalismos: negociando condiciones en una forma de “contrato social” colectivo, no individual. Sin concesiones paternalistas; por eso España se queda pequeña al tiempo que es de una talla excesivamente grande. Su cobertura pretendidamente protectora resulta asfixiante, no deja crecer ni respirar a los pueblos y culturas que alberga (aunque muchas veces éstas ni tengan conciencia de estar sojuzgadas); como cualquier monarquía.

En el fondo del nacionalismo con afán liberador late un independentismo que se sirve de él legítimamente (como identidad reconocible)… una palanca –semejante a la de Arquímedes- con la que hacer la fuerza necesaria para el despegue: será el siguiente momento histórico, porque una vez aunado el afán liberador bajo esa égida… se convertirá en seña de identidad cultural, común a todo el colectivo: pero como punto de partida para el futuro, no como estéril mirada de ombligo (algo característico de los nacionalismos trasnochados, pendientes de evolucionar). El de Cataluña ahora es el nacionalismo liberador y cosmopolita del siglo XXI.