Prescindir de la malesa
... amb la cooperació necessària de l'Amalia Prat
Hi ha una línia evolutiva dins
de l’esdevenidor que jalona la presència de l’ésser humà sobre la terra i que
podeu anomenar Història, si us sembla. Es tracta d’alguna cosa tan senzilla com
fàcil d’entendre: és la tendència irrefrenable de l’ésser humà cap a la
llibertat. Les diverses etapes de la Història han anat plasmant l’horitzó de
les seves absències en diferents versions, però durant els darrers mil anys
s’ha iniciat una progressió uniformement accelerada que clarifica la visió de
conjunt.
L’individu ha anat adquirint una mena de consciència
col·lectiva heretable i irreversible, encaminada vers la presa de decisions
cada cop més autònomes i conseqüents (gràcies a la seva formació intel·lectual,
a la seva educació); ha anat deixant de banda aquesta “por a la llibertat”,
malgrat li hagi costat fins i tot guerres mundials... La possibilitat de ser
amo del seu futur, d’escriure el seu propi destí és més forta que tota altra
força en joc. Els poderosos (militars, capitalistes, intel·lectuals...) estan
cada vegada més arraconats per aquesta situació: només poden arborar el recurs
tan gastat de les “perles de coloraines” o d’un “soma” amb què distreure el
personal; tanmateix –tot i que progressivament i força lentament– és una
tàctica caduca que té els dies comptats... una enganyifa amb data de caducitat,
ja que gràcies a Internet –entre d’altres factors– el coneixement ja no es
troba monopolitzat des del poder.
Quan el gruix de la població aprengui a desbrossar, a
prescindir de la malesa accessòria, haurem accedit a una fita que no és pas
teleològica, sinó un procés natural que es troba germinal a l’interior de
l’ésser humà. En d’altres paraules, desenvolupar-se com a tal inclou arribar a
aquest nivell de llibertat: carregada de responsabilitat, repleta d’errors,
però que és la pròpia essència humana... el nucli de l’espècie. Per tal
d’aconseguir-ho, la persona (tant individual com col·lectivament) emprarà sens
dubte l’eina disposta al seu servei: la política, però ja no com a cadena alienant,
sinó com a forma d’alliberació.
En un primer moment, el nacionalisme és una força
centrífuga... que posteriorment esdevé centrípeta, però en un pla d’igualtat
amb altres nacionalismes: negociant condicions en una forma de “contracte
social” col·lectiu, no pas individual. Sense concessions paternalistes; per
això Espanya es queda petita tot i ser d’una talla excessivament gran. La seva
cobertura pretesament protectora resulta asfixiant, no deixa créixer ni
respirar els pobles i cultures que aixopluga (malgrat que força vegades
aquestes no tinguin cap consciència d’estar subjugades); igual que qualsevol
monarquia.
En el transfons del nacionalisme amb afany alliberador
batega un independentisme que se serveix d’ell legítimament (com a identitat
recognoscible)... una palanca –semblant a la d’Arquímedes-, amb la qual agafar
l’embranzida necessària per a l’enlairament: serà el següent moment històric,
perquè un cop acoblat el seu afany alliberador sota aquesta ègida... es
convertirà en un tret d’identitat cultural comuna a tot el col·lectiu; però amb
un punt de partida per al futur, no pas com una estèril mirada de melic (tan
característica dels nacionalismes passats de moda, pendents d’evolucionar).
Ara, el de Catalunya és el nacionalisme alliberador i
cosmopolita del segle XXI.
Prescindir de
la maleza
... con la cooperación necesaria de Amalia Prat
Existe
una línea evolutiva dentro del devenir que jalona la presencia del ser humano
sobre la tierra: lo podéis llamar Historia, si os place. Se trata de algo tan
simple como fácil de comprender; es la tendencia irrefrenable del ser humano
hacia la libertad. Las distintas etapas de la Historia han ido plasmando el
horizonte de sus ausencias en distintas versiones, pero durante los últimos mil
años se ha iniciado una progresión uniformemente acelerada que clarifica la
visión del conjunto.
El
individuo ha ido adquiriendo una suerte de conciencia colectiva heredable e
irreversible, encaminada hacia la toma de decisiones cada vez más autónomas y
consecuentes (gracias a su formación intelectual, a su educación); ha ido
abandonando ese “miedo a la libertad”, aunque le haya costado incluso guerras
mundiales… la posibilidad de ser dueño de su futuro, de escribir su propio
Destino puede más que cualquier otra fuerza en juego. Los poderosos (militares,
capitalistas, intelectuales…) están cada vez más arrinconados por la situación:
sólo encuentran ese manido recurso de las “cuentas de colores”, de un “soma”
con el que distraer al conjunto; pero (aunque progresiva y muy lentamente) es
una táctica caduca, tiene los días contados… una engañifa con fecha de
caducidad, porque gracias a Internet –entre otros factores- el conocimiento ya
no está monopolizado desde el poder.
Cuando
el grueso de la población aprenda a desbrozar, prescindir de la maleza
accesoria, habremos alcanzado un punto que no es teleológico, sino culminación
de un proceso natural que se encuentra germinal en el interior del ser humano.
En otras palabras, desarrollarse como tal incluye alcanzar ese nivel de
libertad: cargada de responsabilidad, plena de errores, pero que es la esencia
humana misma… el núcleo de la especie. Para alcanzarlo, la persona (tanto
individual como colectivamente) utilizará sin duda una herramienta, pero puesta
a su servicio: la política; pero no como cadena alienante, sino como forma de
liberación.
En un
primer momento el nacionalismo es una fuerza centrífuga… que posteriormente
deviene centrípeta, pero en un plano de igualdad con otros nacionalismos:
negociando condiciones en una forma de “contrato social” colectivo, no individual.
Sin concesiones paternalistas; por eso España se queda pequeña al tiempo que es
de una talla excesivamente grande. Su cobertura pretendidamente protectora
resulta asfixiante, no deja crecer ni respirar a los pueblos y culturas que
alberga (aunque muchas veces éstas ni tengan conciencia de estar sojuzgadas);
como cualquier monarquía.
En el
fondo del nacionalismo con afán liberador late un independentismo que se sirve
de él legítimamente (como identidad reconocible)… una palanca –semejante a la
de Arquímedes- con la que hacer la fuerza necesaria para el despegue: será el
siguiente momento histórico, porque una vez aunado el afán liberador bajo esa
égida… se convertirá en seña de identidad cultural, común a todo el colectivo:
pero como punto de partida para el futuro, no como estéril mirada de ombligo
(algo característico de los nacionalismos trasnochados, pendientes de
evolucionar). El de Cataluña ahora es el nacionalismo liberador y cosmopolita
del siglo XXI.
Entradas
_001.jpg)
